Ja portem més de 6 setmanes de confinament, que justament han correspost amb el principi de la primavera, l’època de l’any relacionada amb l’inici de la vida. De manera que, mentre a l’exterior tot ha començat a brotar, nosaltres hem estat «hivernant» sense haver-ho pogut decidir.

Aquesta recollida a la nostra cova ens ha provocat tot tipus d’emocions, pensaments, han entrat en xoc les creences rígides que ens acompanyen, els «hauries de…»… en definitiva, en alguns moments d’aquesta tancada, hem estat en contacte amb la nostra «ombra», amb aquella part que tenim i que no ens agrada gaire de nosaltres, amb les pors que ens paralitzen, amb l’agressivitat, etc.

I l’estació de l’hivern s’associa a aquesta ombra. La natura es recull per gaudir del silenci que hi ha a la Terra, se submergeix a les seves arrels i, d’aquesta manera les pot anar enfortint. Quan arriba la primavera, comença a treure el cap a la superfície, amb força, amb energia, per omplir de bellesa tot el paisatge.

I és aquí on comença la meva reflexió: a la nostra societat sembla que només estar ben vist que les persones estiguem en mode «primavera» i «estiu», però si sempre estem florint i expandint-nos, és esgotador i perdem forces per seguir fent-no. A tu et passa?

Així doncs, aquest tancament imposat per les circumstàncies actuals, ens ha obligat a tornar a la tardor (època de deixar anar tot allò que ja no ens serveix) i sobretot, a l’hivern (en la foscor i el silenci). Com l’has viscut tu, tot aquest procés?

T’explicaré la meva experiència, perquè encara que sigui psicòloga i hagi fet molt treball de creixement personal, també sóc una persona. Els primers dies, volia fer el mateix que feia abans i vaig decidir publicar cada dia a instagram un recurs per a vosaltres; després vaig veure que estava evitant el «no-fer-res», així que mica en mica, vaig anar parant l’activitat, fins i tot, alguns dies vaig estar amb el mòbil apagat moltes hores perquè m’atabalava el contacte amb l’exterior (i l’allau d’informacions diverses sobre el coronavirus). A partir d’aquest moment, és quan vaig poder connectar amb la tristesa, amb l’apatia (en definitiva, amb la meva ombra) i no la vaig evitar: era la meva veritat d’aquell moment i, si ho volia, en podia aprendre alguna cosa.

I tu? Aquests dies t’has trobat cara a cara amb la teva ombra? Què has sentit? Has descobert alguna cosa de tu que no sabies?

Si ho vols fer, pots mirar aquesta ombra de cara i observar què et vol dir. Potser t’avisa que has de canviar alguna actitud per millorar el teu benestar o potser et recomana que deixis anar aquella creença que et limita a avançar.

Un cop en tinguis la resposta, decideix què vols fer-ne, què seria millor per a tu, ja que, com la natura, si ho fas abans que s’acabi aquest llarg «hivern», les teves “arrels” tindran més força perquè puguis créixer d’una manera més sana quan arribi l’hora de sortir a fora.